Seu d´Urgell - Somnis que maduren i es concreten de nou en camí

El camí emprès per Anna Maria des de la seva adolescència de servir Jesús en els més pobres i malalts, i d'acompanyar i formar les altres companyes en aquest mateix propòsit, sembla que hagués arribat al lloc buscat i desitjat. Forma part d´una comunitat de dones que no tenen convents ni cases organitzades; que simplement viuen juntes allà on treballen i testimonien la misericòrdia de Déu.

Però, per aquesta fidelitat evangèlica, el camí d'aquella comunitat ha de seguir i la condueix ara cap a la Seu d'Urgell, localitat dels Pirineus catalans, porta d'entrada al principat d'Andorra.

És en resposta a una crida especial del seu nou bisbe, Sr. José Caixal Estradé qui, quan el 1853 es fa càrrec de la seva nova seu, es troba amb una diòcesi empobrida, i amb severes mancances en l'assistència, l'educació i la formació religiosa dels seus fidels. El seu hospital està desorganitzat, amb manca de pressupost, voluntaris i regles internes. L'impuls educatiu propi d'aquell segle i que té als ajuntaments els principals responsables, no arriba a les zones rurals, ni menys a les nenes. La irrupció de les idees liberals amb els qüestionaments directes a la fe catòlica i al rol social de l'Església tornen urgent donar impuls a una sòlida formació cristiana.

Aquest, malgrat la seva energia i capacitat d'acció, és conscient que, sol, no pot amb aquestes urgències, que alhora són els seus somnis com a pastor. Aleshores pensa en les Germanes de la Caritat de Cervera, a les quals coneix de manera personal, no només per haver estat catedràtic en aquesta ciutat, sinó també per les seves visites als “hospitals de sang” a la primera guerra carlina.

Amb aquest propòsit, primer aconsella el 1857 Francisca Viladomat -voluntària de l'Hospital de la Seu d'Urgell- que es posi en contacte amb la Mare Janer i, més endavant (juny 1858), decideix enviar, al Dr. José Creus perquè us busqui i us proposi fer-se càrrec de l'Hospital: “Insisteixi perquè vingui en qualitat de superiora”, li dirà. Respondre aquest prec no és fàcil. Com quedarien l'Hospital de Castelltort i la Casa de Misericòrdia, si les germanes passessin a la Seu d'Urgell? Les administracions de les dues institucions i el bisbat de Solsona ho autoritzarien?

Germanes de La Sagrada Família de Urgell

Quan una obra és de Déu els camins acaben per aplanar-se. Després d'intenses gestions i comptant amb els permisos de les respectives autoritats civils i religioses, Ana María Janer juntament amb dos postulants, Josefa Selva i María de la Concepción Descárrega, es traslladen a la Seu d'Urgell el juny de 1859 per fer-se càrrec del Hospital, confiant en Aquell que les ha tornat a posar en camí.

Perquè no hi ha mer atzar a la trobada de les vides, les voluntats i els somnis d'Ana María Janer i José Caixal, sinó la presència provident Déu.

Ana María ve discernint que la vida religiosa femenina provada i sòlida que han pogut construir, necessita imperiosament de més autonomia interna per poder anar més enllà, per viure una caritat sense fronteres.

El somni donarà el seu fruit a l'origen d'una nova comunitat religiosa carismàtica, que amb un impuls evangèlic i missioner renovat que recorrerà tota la diòcesi d'Urgell i anirà més enllà.

La fundació de les Germanes de la Caritat a la Seu d´Urgell

Ana María i les seves companyes arriben a la Seu d´Urgell el 29 de juny de 1859 enmig d´una rebuda festiva i joiosa del que van participar tant les autoritats civils, religioses i una gran gentada, tal com refereixen relats d´aquell dia. Ella és molt clara en els propòsits de la seva presència: “només per raó de caritat i no interès”. Així ho expressa a les autoritats de la Junta Administrativa de l'Hospital.

Les seves primeres accions s'encaminen, d'una banda, a acordar amb les autoritats civils tot allò referit a l'Hospital, i de l'altra, a obtenir l'aprovació eclesiàstica de les regles de vida de la comunitat, que no eren altres que les de les Germanes de la Caritat de Cervera del 1812, sorgides del moviment hospitalari, de Barcelona i Valls. Amb aquest propòsit se les presenta al bisbe un mes després de la seva arribada a la diòcesi, que les aprova el 24 d'abril del 1860.

A partir d'aquesta aprovació -tan necessària i esperada- neix un nou institut de vida religiosa, el de les Germanes de la Caritat, sota la protecció de la Mare de Déu Immaculada, Sant Vicenç Paül i Sant Lluís Gonzaga. Ara sí, la comunitat religiosa, sense intervenció d'altres autoritats, podrà rebre novícies, donar-los l'hàbit i admetre-les als vots; ara sí, amb una vocació i un carisma reconeguts, podrà anar on es necessiti aquesta presència misericordiosa. El nou institut tindrà la seu a la Seu d´Urgell, i una superiora i mestra de novícies a la persona de la Mare Janer.

Però, després d'aquesta decisió fonamental, què passa amb les altres dues comunitats de germanes de la Caritat de Cervera? La comunitat de la Casa de Misericòrdia s'unirà aviat a l'Institut i serà la seva segona casa, mentre que la comunitat de l'Hospital de Castelltort s'acabarà separant definitivament.

Els set anys següents, i fins i tot un nou esclat de la guerra el 1868, seran d'una gran fecunditat per al nou Institut en termes de vocacions i missió.

Un nombre considerable de joves sol·licita el seu ingrés a la vida religiosa, per la qual cosa cal comptar amb un noviciat independent de la comunitat de l'Hospital. En aquest afany hi ha la Mare Janer al costat del bisbe Caixal, quan la reina Isabel II els concedeix a aquest efecte l'edifici de l'antic convent de Santo Domingo, que havia quedat desocupat pel decret d'exclaustració. Instal·lat allà, es transforma en un espai formatiu fonamental: ha de preparar les religioses per a l'atenció als malalts, i per als exàmens de titulació que ara s'exigeixen per exercir com a mestres. Per això compten amb el suport del Seminari Diocesà, del qual és rector Salvador Busquets, antic rector de Cervera i director espiritual de les germanes en aquells anys.

El que passa és que el somni del bisbe Caixal de portar escoles a les àrees rurals i d'atendre l'educació de les nenes està en marxa. Per això no sorprèn que la primera missió assumida per les germanes després de la seva aprovació canònica sigui reobrir el Col·legi de Nenes amb internat, que funcionava al primer pis de la Casa de la Misericòrdia a Cervera el 1863. I que seguint aquest dinamisme es creuen escoles a diverses àrees rurals de la diòcesi d'Urgell: Oliana (1864), Bellver de Cerdanya (1865) i posteriorment a Organyà, Castellciutat i Llívia el 1866, en estreta col·laboració amb els ajuntaments locals. Les germanes hi assumeixen la tasca de l'ensenyament, no sense haver-se presentat abans a concursar el càrrec.

Es tracta d'un creixement que no està lliure de múltiples dificultats: a més de les econòmiques, que obliguen les germanes a generar amb els treballs artesanals els recursos necessaris per al manteniment de la comunitat i el noviciat, les derivades dels canvis profunds que la autoritat sanitària introdueix a la vida dels hospitals, entre ells el de la Seu d´Urgell.

Però, malgrat tot, se senten sostingudes per un bisbe que les encoratja i acompanya en aquest jugar-se la vida per viure una caritat cada cop més universal i missionera.

Vitalitat comunitària i evangèlica que les acaba portant més enllà d'Urgell: l'hospital de Tremp (Lleida) i la Casa Asil de Sant Andreu de Palomar a Barcelona; i, a través d'ells, a entrar de ple en les complexitats i els problemes socials d'una ciutat industrial travessada per les migracions, el desemparament, la pobresa i l'explotació laboral.